La meua atracció per les muntanyes, valls, foies i barrancades de la comarca de la Marina, part interior, em ve de lluny. De fa més de tres dècades, i té a veure amb la meua primera destinació laboral a la ciutat d’Alacant. Jo era aleshores el que amb una certa condescendència es deia, en moltes zones del País, “un valencianet”, és a dir, un valencià procedent del rodal més immediat a València i sense més notícia de l’amable ciutat del Benacantil que el seu bon clima, la platja i el passeig marítim ficats al mateix cor de la ciutat, i certes ressonàncies,com de campanes escoltades però no localitzades, sobre una mena de curiosa “rivalitat” entre les dues ciutats, que anava més enllà dels enfrontaments futbolístics. Per sort vaig comptar, ja aterrat en la meua plaça de treball,amb el desinteressat assessorament sociològic d’un veterà company de feina, neutral en el tema per causa de la seua procedència aragonesa, i força inclinat a un cordial distanciament irònic respecte d’aquestes qüestions. Recorde amb més o menys exactitud la frase amb què resumí el que per a ell hauria de ser el meu comportament més assenyat si volia que les coses em rodaren bé en la capital del sud: “Són bona gent, aquestos alacantins, però molt pagats de la seua terreta (que no se’ls pot tocar). Però hi ha una solució —em va mirar un moment com considerant: 'I tu que ets valencianet encara la necessitaràs més'—. Si vols dur-te bé amb ells has de deixar-los veure, de manera inequívoca, que saps més de la seua terra que ells mateixos —amollà un riure de conill i afegí malèvol—,però això no és massa difícil.” Recorde que em vaig prendre molt seriosament aquell consell, cosa també gens difícil perquè el meu llistó de coneixements sobre el sud valencià anava llavors

raspant per terra. El cas és que em vaig dedicar en cos i ànima, ajudat pel meu vell Seat 600, a recórrer i explorar totes les comarques sota jurisdicció administrativa de la ciutat de les palmeres. I ara sí que he de confessar clarament les meues preferències —en el cor no es pot manar— per les comarques muntanyenques del nord: les Marines, l’Alcoià-Comtat, les Foies... És que —no sé com dir-ho de forma comprensible— hi percebia allò que alguns anomenen “flaires de llegenda”: castells sencers o en runes, valls amb



una “pinta” moruna inocultable, accents nous en la parla, paisatges de salvatge bellesa... I per si tot allò encara no fóra prou, un dia llegies que Tàrbena era un poble d’origen mallorquí, que conservava el salat i que feia una extraordinària sobrassada casolana (encara) segons els patrons illencs (en aquells anys només es parlava de Tàrbena com a posseïdor d’aquestes característiques). La visita a aquell poble que s’estenia sobre la muntanya adoptant la forma de l’alacrà fou inevitable. La recorde perfectament, era un dia d’hivern, gelat i ventós... però pagà la pena. I poc després altra notícia en el mateix sentit: “A la vall de Gallinera també són d’origen mallorquí.” Només Tàrbena i la Vall de Gallinera. Això és el que es pensava

pensava llavors. Hui s’ha pogut accedir a molts documents sobre els repoblaments del XVII i sabem ja que gran part de les valls interiors de la Marina Alta tenen, i la documentació no menteix, un origen tan mallorquí com les dues poblacions abans citades. Tot un món per a la investigació i la literatura. I també per al senderisme i el turisme no massiu, si és que això és possible. Un consell: no es perda el lector la visita a la Vall de Gallinera en l’època de la florida dels cirerers. I, per descomptat, faça-ho com més aviat millor, no vaja a ser que algun tauró immobiliari li pose la vista (i la calculadora) damunt. És que u ha escoltat algunes remors sobre hipotètiques urbanitzacions a la llitera de la Solana, tot i que no sembla, per sort, que arribaran a rams de beneir. Però per si de cas, no deixen per demà la visita a la Vall de Gallinera. No baden, i s'adeleren. Coneguenla com ara és i com ha de continuar sent. Però no vull tancar aquestes línies amb reflexions excessivament alarmistes... perquè tampoc donaria una idea correcta del conjunt. Hui en dia es pot afirmar, sense faltar a la veritat, que la Marina interior és, ara mateix, una de les zones del País Valencià que millor han sabut harmonitzar progrés i respecte a l’entorn. És encara un conjunt de pobles i d’indrets encisadors que mereixen la visita detinguda i sense pressa. No és una frase rodona ni un brindis al sol. És veritat i ben veritat. Qui aquestes línies escriu, si poguera triar el lloc ideal on acabar els seus dies, tindria un bon tríptic per dubtar: la Toscana, la Marina i la ciutat de Lisboa. Altres optaran de manera diferent però el meu “amor de les tres taronges” ací el tenen. Impúdicament exposat.